«Qui est là? Ah très bien, faites entrer l’infini.» 
Louis Aragon

(Apud Maurice Nadeau, Historia del surrealismo, Esplugues de Llobregat, Ariel, 1972, p. 61.)

IVA trimestral

“JUNIO 22 - JULIO 22. A principios de semana habrá viajes que pondrán a los cáncer en contacto con editores, asesores legales, profesores de universidad o diplomáticos con los que se establecerán contactos muy beneficiosos, ya que se avecinan cambios en la empresa. Se tendrán que asumir riesgos y experimentar con nuevas tecnologías, por lo que habrá que consultar con expertos. El fin de semana será para relajarse y organizar una celebración con amigos cercanos.”

(Susan Miller, a El País, S Moda núm. 69, 12 de gener de 2013, p. 73.)

Les cursives són meves. El sopar de cap de setmana, però, serà amb amics llunyans.

En Federal (Historieta tuitada)

Si un dia tinc un gos li posaré Federal. Per en Vargas Llosa.

M'imagino en Federal: espigat, fidel, orelles afuades, raça aristocràtica, pelatge llustrós, desdenyós dels gossets d'atura catalans...

Oh, no. En Federal i el meu gat imaginari no s'avenen.

Oh, no. Dins el meu cap tot és marrameus i ganyols.

És la primera acció heroica que he vist acomplir al meu gat imaginari des que el tinc.

Esgarrinxat, cuaforcat, en Federal abandona la meva imaginació. S'ha esvanit. Ja no hi puc pensar.

El meu gat imaginari torna a Montaigne. "Mèu" ('sí'), fa.

Piu piu piu (Historieta tuitada)

La Bíblia va ser dictada en tuits.

Tot tuit encara és inspirat? Tot tuit remet encara a un Piulador suprem?

Més dades: l'Esperit Sant es representa com un ocellet. Piula? No piula? Probablement deu piular.

Segons Benigni, la Bíblia és un llibre molt particular: és l'únic llibre l'autor del qual també és l'autor dels lectors.

Tenim: un llibre inspirat i dictat en unitats piulables, i un ocell que és representació de la mediació divina en la seva escriptura.

Si la Bíblia es va piular i el seu autor també és autor dels lectors, nosaltres també vam ser piulats? Tu i jo, estimat seguidor?

El federalisme possible

El socialisme català —si és que els termes són bons per anomenar l’espai del PSC— no té projecte polític. Això s’ha raonat des d’esferes intel·lectuals i de pensament properes a l’espai del PSC. No cal dir noms: moltes veus properes als postulats del Partit dels Socialistes han parlat a bastament de les raons d’aquest naufragi polític, emmarcable en un fet: el calidoscopi de la realitat social ha mudat substancialment, mentre que aquest partit està instal·lat en el més eixorc dels immobilismes, és a dir, simplement en el que manté dins l’engranatge institucional el grup dirigent. Amplis sectors no integrats en aquest grup dirigent han anat fent anàlisis sobre la situació, han pensat sobre les causes de la marginalitat en què cada dia més va quedant el no discurs, han provat d’iniciar la regeneració ideològica i organitzativa necessària per tal que el seu partit pugui ser, en els temps a venir, una eina al servei de les idees de justícia i progrés social que necessàriament cal posar al dia. El grup dirigent, però, no fa per canviar res: al seu congrés de desembre, el que van fer no és pas obrir un debat ideològic i de persones per reformular-se i reactivar-se immediatament; en comptes d’això, el que van fer és passar-se el testimoni de comandament dels uns a uns altres, del mateix grup, que les urnes encara no haguessin escombrat. De Montilla a Navarro, de Zaragoza a Collboni, d’Iceta a Sabaté, ¿què hi ha canviat, al capdavant del Partit dels Socialistes?

Amb una renovació així, és clar, era força inevitable que el partit es confirmés en l’immobilisme —un immobilisme que, per cert, sovint n’havia ben relligat l’ànima catalanista amb l’espanyola. Els processos de fons sempre són complexos, però el fet d’haver esdevingut un partit conservador, immòbil en la manca de projecte polític, ha passat, passarà, elecció rere elecció si no hi ha canvis, factura electoral al PSC. Ernest Maragall ha declarat que no calia ja parlar del sostre dels partits en el seu cas; que el PSC era a punt de descobrir que el que no té és base… Sobreentenguem-l’hi: per ser un partit rellevant, de govern, compromès amb unes causes, etc. I és que aquesta manca de projecte no és únicament nacional; sovint se sol obviar el fet, decisiu, que tampoc no hi ha projecte social. Sobre quins eixos s’ha de redefinir la socialdemocràcia? Quines polítiques pot proposar i ha de proposar per als ciutadans en el marc d’una Europa en crisi? Quines mesures creïbles pot proposar i eventualment aplicar el centreesquerra en l’actual segrest dels estats per part dels interessos financers? Suposant que el Partit dels Socialistes es decidís a orientar el seu discurs i la seva acció política sobre la base d’una resposta àmplia, coherent i rotundament possibilista a aquesta mena de preguntes —cosa que no fa—, això tampoc no el dotaria d’un projecte social realitzable, perquè el PSC és justament aquí, a la C. La més baldera, la més voluble de les lletres de la seva sigla és la clau de volta de tot plegat, incloent-hi el projecte social. En l’estat de coses actual a Catalunya, ningú no pot obviar els condicionants que imposa el marc estatal a qualsevol mena d’acció política del signe ideològic que sigui i especialment a una política del centreesquerra. De fet, una de les lliçons dels governs d’esquerres encapçalats pel PSC és aquesta: la impossibilitat de dur a la pràctica una acció política profunda socialment cohesionadora de la societat —per exemple capaç d’integrar en l’engranatge social i d’acostar a la igualtat d’oportunitats el 20 per cent de pobres que som a Catalunya. D’això, fa temps que una part important dels quadres i de la militància del partit se n’ha adonat —com ja se’n van adonar tot d’una molts consellers de Maragall i de Montilla—, i han virat ideològicament, ni que sigui a la banda baixa de la gradualitat que ha seguit el catalanisme, cap al sobiranisme. A aquestes raons imposades per la realitat espanyola, però, el grup dirigent del PSC hi viu aliè, votant “per error” a favor del corredor dit central d’infraestructures i enrocat en el seu discurs d’apel·lació al federalisme, que ha esdevingut un ideal fantasma.

Algú hauria de fer-los veure que no poden continuar apel·lant al federalisme, necessàriament escorats en posicions conservadores, perquè una Espanya federal és un ideal fantasma que no hi ha manera possible de treballar en l’acció política diürna. Quin full de ruta politicojurídic té el PSC per fer d’Espanya un estat federal avui? Algú pot esbossar-ne cap de viable? S’ha dit i repetit: el procés estatutari del 2006 va enterrar tota opció de vague canvi de model d’estat; la sentència del TC espanyol, per si en quedava cap dubte, el 2010 va aprofundir i posar el certificat de garantia a les dues retallades ja efectuades d’esquena al poble català i anorreant la seva poca sobirania: les ribotades de les Corts espanyoles i les transaccions de la nit inoblidable de Mas a La Moncloa. La presidència de Pasqual Maragall va representar, amb l’empenta d’Esquerra Republicana més que no amb la del PSC oficialista o la conjectural de CiU, l’últim intent d’eixamplar els horitzons ideològics i polítics d’Espanya; en definitiva, va ser l’última ocasió d’embastar un model d’estat perquè Catalunya hi pogués tenir cabuda d’acord amb un tracte nou. La rebuda d’aquesta proposta en el govern espanyol i en el PSOE —de la dreta pepera no cal parlar-ne— va ser no pas la d’aglutinar tots els elements progressistes a empènyer Espanya cap al federalisme. Va ser una rebuda glacial, i de guineu: molt bé, molt bé, molt bé, s’estudiarà. I l’aparat d’estat sencer —i com hi està emmotllat el PSOE!— repel·lia la proposta amb inefables col·laboracions. Consegüentment els partits catalans majoritaris van vendre l’Estatut com un triomf en la campanya per referendar-lo: el PSC per disciplina federal i acatament de la sobirania espanyola, CiU albirant el retorn de les aigües a mare i d’ells al govern autònom. Fins la direcció d’Esquerra Republicana va tenir temptacions d’optar pel sí i acceptar la ignomínia. Però vet aquí que el PP va dur, zelós, l’Estatutet al TC, coneixedor de l’arrel no democràtica de la democràcia espanyola, i aquesta va posar el certificat de garantia al que és Espanya: un estat amb un cert grau de descentralització administrativa, i no res més. Cap espai per a la nació catalana, cap possibilitat d’integració de les nacions no castellanes a la matriu estatal en forma de federalisme; res de plurinacionalitat. Tornem-hi: davant d’això, quines opcions té de realitzar-se el federalisme del PSC? Amb els partits espanyols, PSOE i PP, indistintament contraris a aquesta quimera de quatre perifèrics il·lusos, com es pot dur a terme aquesta reforma política? Maragall, Esquerra, no van poder forçar la reforma; no la realitzarà ningú ara, ni que hi hagués la voluntat inexistent del PSOE, jurídicament impossibilitada com està per sempre. Amb què surt Montserrat Tura que cal reformar la Constitució en aquest sentit? Ho sap, que la Constitució espanyola va ser reformada fa poc? Què vol dir Joan Majó quan postul·la dos pactes d’estat, un de polític i un de cultural i lingüístic, perquè Catalunya càpiga a Espanya? Ho sap, en què han consistit els pactes nacionals espanyols pel que toca el model d’estat i la llengua catalana? Cal deixar-se estar de llibres de cavallaries, assumir aquestes realitats per més dolorós sentimentalment que pugui resultar als socialistes renunciar al federalisme. Quant a federacions, només queda la possibilitat d’integrar Catalunya, constituïda en estat, a Europa.

Cal desempallegar-se sobretot del federalisme a Espanya perquè, en les actuals circumstàncies, i amb tota garantia d’impossibilitat, és una pura quimera que només serveix per justificar la permanència en l’Espanya autonòmica i, per tant, la perpetuació de Catalunya en un statu quo que l’enfonsa en la inanitat en tots els ordres: polític, econòmic, creatiu, lingüístic. No és que el PSC, com a partit, vulgui això; és que, avui per avui, en la realitat present, el discurs federalista només servirà ja per això. Que en fugin. I si no en fugen, si la part del PSC que ha entès i que no pot permetre aquesta situació no pot canviar les coses dins el partit, que fugin també del partit, que es residualitzarà com a federació autonòmica del PSOE. El grau de residualització en serà inversament proporcional a l’abast de la mobilització pro independència: caldrà veure fins on arriba aquesta, però una part progressivament majoritària del país empeny amb determinació. L’acumulació de forces cada dia és més gran per bé que no sapiguem, del cert, si bastarà. Ara, si arrenca el procés de secessió, arribarà que el PSC farà inevitablement crec. Per a un federalista sincer, i el PSC n’està empedrat, ha de ser dolorós renunciar als sentiments i a l’ideal. No cal que ningú tingui pressa a fer-ho, perquè podrà posar-los al servei d’una Europa federal. Cadascú trobarà el moment i la manera de vehicular la seva adhesió a la independència nacional, però que la trobi com més aviat millor. És l’única manera de progressar avui i de continuar mantenint una societat cohesionada i en un cert benestar, amb opcions de plenitud política i cultural. Els sentiments compten, i perquè els sentiments compten amb la raó, als socialistes sincers que no volen una Catalunya provincianitzada i més plena de desigualtats els tocarà d’ajudar, i molt, a comportar les dificultats grosses a què ben aviat el país es veurà encarat, que haurà de vèncer una per una amb fermesa i intel·ligència, i amb la força de la cohesió. Els socialistes sincers, el país no se’ls pot deixar perdre, i ells, mai per mai, no es poden deixar perdre el país ni l’ideal d’una Catalunya socialment justa, nacionalment plena, confraternitzant amb l’Espanya nova que sortirà de la nostra independència en el si de la unió federal d’estats que Europa, per imperatiu geopolític, molt probablement haurà de tendir a ser.

Jornada de reflexió

Temps enrere, que ja s’han escolat una colla de mesos d’ençà que Assange va obrir el seu arxiu, amb un amic comentàvem si Wikileaks representava cap revolució. Ell, que aleshores comprava El País —el diari escollit a Espanya per tenir gent a llegir i extractar aquells milers de pàgines confidencials—, assegurava que la filtració de tal munió de documents representava un canvi de paradigma pel que fa al coneixement de les polítiques dels governs. Jo més aviat li deia que, si de cas, tota aquesta paperassa sense fi ni compte podia corroborar documentalment les raons profundes de l’acció política dels països, sobretot dels imperis, amb revelacions noves pel que fa a l’esclariment d’afers particulars —dades, doncs, importants—, però que en cap cas la desclassificació de Wikileaks, per ingent que fos, no significaria cap avenç revolucionari pel que fa a les relacions dels ciutadans davant les raons i les accions del poder —de les justificacions no cal parlar-ne, perquè al poder de debò no li cal justificar-se mai de debò: vet aquí un dels trets que el caracteritzen.

El poder, l’essència del poder, ha estat sempre prou clara per a qui no és del tot ingenu. L’exercici normal del poder es basa en informes de prosa rasa i denotativa. Aquests informes, segons que els hem vist, s’inscriuen en el marc estratègic d’una política d’estat —d’un estat, d’un imperi—, i com és natural parlen en termes asèptics de tot allò que, en el món d’imatges genèriques que es dóna als pobres, són viatges, cimeres, himnes, declaracions, condemnes i aquiescències; tot això amb les contradiccions degudes entre aquella estratègia global, potser esbossable, i les imatges que se n’hagi volgut difondre, cohesionadores del sentit que el poder mateix convé d’atorgar-los. Don Gregorio Peces Barba, per exemple, tot fent broma recentment ha donat a entendre que ell sap què és el poder, quina concepció de certs administrats gasta, per quins pragmatismes es mou, com encara el fi sovint justifica els mitjans; i, naturalment, la resposta majoritària entre els esbromats, per tal com som una nació colonitzada, ha basculat entre l’escataineig i la piuladissa —per no parlar de la resposta govern, inexistent com a tal. Més reculadament, es podrien retreure les paraules semiprivades d’un Felipe González a punt d’accedir a la presidència d’Espanya: ETA no és el problema, un assassinat d’ETA és un problema familiar; la vera amenaça a la integritat d’Espanya és una escola catalana —llavors, recordem-ho, en construcció.

Aquests pensaments sobre què és el poder, com es pronuncia, poden servir encara per mirar de definir-ne l’essència, posem per cas, en les democràcies europees, en què hom diria que es mou sobretot entre bastidors. És qüestió no sols d’entendre com afecta la democràcia el fet que avui els països mediterranis de la Unió estiguin vulgues no vulgues intervinguts per equips tècnics que en determinaran la política econòmica —és a dir, tota la política—; no és cosa només de pensar quina mala fi està fent la sobirania popular en el context de crisi actual, sinó que també és qüestió de saber quines bases ha tingut i en què ha consistit aquesta sobirania popular al llarg de les dècades passades —tres o quatre per als ciutadans de nacionalitat espanyola, cinc o sis per a la majoria d’europeus occidentals. Aquestes anàlisis, que en profunditat no es prodiguen prou als mitjans periodístics —els que els podrien donar vivesa—, són condició a l’hora d’esbrinar el punt de partença i la força ciutadana per encarar el futur segons un camí que es pugui reenfilar d’acord amb principis irreductibles de democràcia.

Tot plegat, que no és res de nou, potser ve a tomb de les eleccions de demà. Per als demòcrates convençuts, el balanç que el moment imposa no pot ser menys que agredolç: fredament pot semblar que la denunciada partitocràcia, els elements que hi viuen al servei dels grups d’influència, aquells que són a l’olla per servir grans interessos particulars, es legitimen pel fet que el poble és cridat a les urnes de tant en tant. I, tanmateix, anar a votar és probablement la manera més serena d’assumir aquest estat de coses, perquè, partint d’aquí, es dóna al sistema de democràcia parlamentària tal com s’organitza avui la part relativa corresponent de tot allò que hauria de ser la política; una part que es demostra cada cop més minsa i desvirtuada, amb possibilitats d’acabar anorreada o com una pura galindaina —però des que les institucions esdevenen una galindaina fins a un canvi de règim o, pròpiament, de sistema, solen passar uns quants anys. Magre consol és, doncs, emetre cap vot sense saber si apuntarà una subversió destinada a enfortir la base democràtica en un moment de no saber tampoc cap a on van els pobles d’Europa ni el seu sistema polític, de què tenim —cal insistir-hi— indicis de segrest. Magre consol, però per als demòcrates malcontents eina d’autoafirmació al capdavall en la lluita contra la indiferència i contra la propagació de la demagògia de tot signe, que no fan sinó afeblir el poble com a subjecte que una hora o altra i a la pràctica hauria de retenir la sobirania per exercir-la en marcs democràtics de transparència.