Temps enrere, que ja s’han escolat una colla de mesos d’ençà que Assange va obrir el seu arxiu, amb un amic comentàvem si Wikileaks representava cap revolució. Ell, que aleshores comprava El País —el diari escollit a Espanya per tenir gent a llegir i extractar aquells milers de pàgines confidencials—, assegurava que la filtració de tal munió de documents representava un canvi de paradigma pel que fa al coneixement de les polítiques dels governs. Jo més aviat li deia que, si de cas, tota aquesta paperassa sense fi ni compte podia corroborar documentalment les raons profundes de l’acció política dels països, sobretot dels imperis, amb revelacions noves pel que fa a l’esclariment d’afers particulars —dades, doncs, importants—, però que en cap cas la desclassificació de Wikileaks, per ingent que fos, no significaria cap avenç revolucionari pel que fa a les relacions dels ciutadans davant les raons i les accions del poder —de les justificacions no cal parlar-ne, perquè al poder de debò no li cal justificar-se mai de debò: vet aquí un dels trets que el caracteritzen.
El poder, l’essència del poder, ha estat sempre prou clara per a qui no és del tot ingenu. L’exercici normal del poder es basa en informes de prosa rasa i denotativa. Aquests informes, segons que els hem vist, s’inscriuen en el marc estratègic d’una política d’estat —d’un estat, d’un imperi—, i com és natural parlen en termes asèptics de tot allò que, en el món d’imatges genèriques que es dóna als pobres, són viatges, cimeres, himnes, declaracions, condemnes i aquiescències; tot això amb les contradiccions degudes entre aquella estratègia global, potser esbossable, i les imatges que se n’hagi volgut difondre, cohesionadores del sentit que el poder mateix convé d’atorgar-los. Don Gregorio Peces Barba, per exemple, tot fent broma recentment ha donat a entendre que ell sap què és el poder, quina concepció de certs administrats gasta, per quins pragmatismes es mou, com encara el fi sovint justifica els mitjans; i, naturalment, la resposta majoritària entre els esbromats, per tal com som una nació colonitzada, ha basculat entre l’escataineig i la piuladissa —per no parlar de la resposta govern, inexistent com a tal. Més reculadament, es podrien retreure les paraules semiprivades d’un Felipe González a punt d’accedir a la presidència d’Espanya: ETA no és el problema, un assassinat d’ETA és un problema familiar; la vera amenaça a la integritat d’Espanya és una escola catalana —llavors, recordem-ho, en construcció.
Aquests pensaments sobre què és el poder, com es pronuncia, poden servir encara per mirar de definir-ne l’essència, posem per cas, en les democràcies europees, en què hom diria que es mou sobretot entre bastidors. És qüestió no sols d’entendre com afecta la democràcia el fet que avui els països mediterranis de la Unió estiguin vulgues no vulgues intervinguts per equips tècnics que en determinaran la política econòmica —és a dir, tota la política—; no és cosa només de pensar quina mala fi està fent la sobirania popular en el context de crisi actual, sinó que també és qüestió de saber quines bases ha tingut i en què ha consistit aquesta sobirania popular al llarg de les dècades passades —tres o quatre per als ciutadans de nacionalitat espanyola, cinc o sis per a la majoria d’europeus occidentals. Aquestes anàlisis, que en profunditat no es prodiguen prou als mitjans periodístics —els que els podrien donar vivesa—, són condició a l’hora d’esbrinar el punt de partença i la força ciutadana per encarar el futur segons un camí que es pugui reenfilar d’acord amb principis irreductibles de democràcia.
Tot plegat, que no és res de nou, potser ve a tomb de les eleccions de demà. Per als demòcrates convençuts, el balanç que el moment imposa no pot ser menys que agredolç: fredament pot semblar que la denunciada partitocràcia, els elements que hi viuen al servei dels grups d’influència, aquells que són a l’olla per servir grans interessos particulars, es legitimen pel fet que el poble és cridat a les urnes de tant en tant. I, tanmateix, anar a votar és probablement la manera més serena d’assumir aquest estat de coses, perquè, partint d’aquí, es dóna al sistema de democràcia parlamentària tal com s’organitza avui la part relativa corresponent de tot allò que hauria de ser la política; una part que es demostra cada cop més minsa i desvirtuada, amb possibilitats d’acabar anorreada o com una pura galindaina —però des que les institucions esdevenen una galindaina fins a un canvi de règim o, pròpiament, de sistema, solen passar uns quants anys. Magre consol és, doncs, emetre cap vot sense saber si apuntarà una subversió destinada a enfortir la base democràtica en un moment de no saber tampoc cap a on van els pobles d’Europa ni el seu sistema polític, de què tenim —cal insistir-hi— indicis de segrest. Magre consol, però per als demòcrates malcontents eina d’autoafirmació al capdavall en la lluita contra la indiferència i contra la propagació de la demagògia de tot signe, que no fan sinó afeblir el poble com a subjecte que una hora o altra i a la pràctica hauria de retenir la sobirania per exercir-la en marcs democràtics de transparència.
